-Una història estúpida, i en dues paraules -començà el general molt satisfet-. Fa dos anys, sí, ben poc menys, s'acabava d'inaugurar la nova línia ferroviària de N., i jo (ja de paisà) gestionava uns afers molt importants, referents al traspàs del meu servei. Trec bitllet de primera, pujo, m'assec, em poso a fumar. És a dir, continuo fumant, perquè havia encès la cigarreta abans. Estava sol al departament. No era prohibit fumar però tampoc no es permetia; així doncs, normalment es migpermitia. Depèn de qui fos. La finestra era abaixada. De sobte, just abans del xiulet, s'instal.len dues dames amb un gos llanut, directament al davant; arribaven tard; l'una anava sumptuosament escotada, color blau cel clar, l'altra, més modesta, vestia seda negra i portava una esclavina. Gens lletges, miraven altivament, parlaven en anglès. Jo, com és natural, res, fumava. És a dir, jo ja hi pensava, però continuava fumant de cara a la finestra, perquè la finestreta era oberta. El gosset menut, s'instal.là sobre els genolls de la dama blau cel clar; era un gosset menut, com el meu puny, negre, de potes blanquetes, una raresa. El collar d'argent portava un lema. Jo, res. Observo només que les dames semblen enfadades, pel cigar naturalment. Una em clava els impertinents, de tortuga. Jo continuo com si res: i és que ningú no deia res! Si ho haguessin dit, si m'haguessin previngut, pregat, que per a alguna cosa serveix la llengua humana, al capdavall! Però callaven... De sobte, i això, us dic, sense cap avís, és a dir, sense el més mínim avís, com si s'hagués tornat boja, la de blau cel clar m'agafa el cigar de la mà i el llença per la finestreta. El tren corria, jo mirava com un enze. Una dona salvatge, una dona salvatge en complet estat de salvatge, plena, alta, rossa, vermella de cara fins i tot una mica massa, amb ulls que em miraven guspirejants. Sense dir una paraula, amb extraordinània gentilesa, amb la més perfecta gentilesa, amb refinamnet per dir-ho així, atanso dos dits al gos llanut, l'agafo delicadament pel clatell i el foto per la finestra darrera el cigar! Només tingué temps de xisclar! El tren continuava corrent....
L'idiota. Fiódor M.Dostoievski