Puntos de vista/1

Desde el punto de vista de una lombriz, un plato de espaguetis es una orgía.
Desde el punto de vista del oriente del mundo, el día del occidente es noche.
En la India, quienes llevan luto visten de blanco.
En la Europa antigua, el negro, color de la tierra fecunda, era el color de la vida, y el blanco, color de los huesos, era el color de la muerte.
Según los viejos sabios de la región colombiana del Chocó, Adán y Eva eran negros, y negros eran sus hijos Caín y Abel. Cuando Caín mató a su hermano de un garrotazo, tronaron las iras de Dios. Ante las furias del Señor, el asesino palideció de culpa y miedo, y tanto palideció que blanco quedó hasta el fin de sus días.
Los blancos somos, todos, hijos de Caín.


El viaje. Eduardo Galeano

La de blau cel clar

-Una història estúpida, i en dues paraules -començà el general molt satisfet-. Fa dos anys, sí, ben poc menys, s'acabava d'inaugurar la nova línia ferroviària de N., i jo (ja de paisà) gestionava uns afers molt importants, referents al traspàs del meu servei. Trec bitllet de primera, pujo, m'assec, em poso a fumar. És a dir, continuo fumant, perquè havia encès la cigarreta abans. Estava sol al departament. No era prohibit fumar però tampoc no es permetia; així doncs, normalment es migpermitia. Depèn de qui fos. La finestra era abaixada. De sobte, just abans del xiulet, s'instal.len dues dames amb un gos llanut, directament al davant; arribaven tard; l'una anava sumptuosament escotada, color blau cel clar, l'altra, més modesta, vestia seda negra i portava una esclavina. Gens lletges, miraven altivament, parlaven en anglès. Jo, com és natural, res, fumava. És a dir, jo ja hi pensava, però continuava fumant de cara a la finestra, perquè la finestreta era oberta. El gosset menut, s'instal.là sobre els genolls de la dama blau cel clar; era un gosset menut, com el meu puny, negre, de potes blanquetes, una raresa. El collar d'argent portava un lema. Jo, res. Observo només que les dames semblen enfadades, pel cigar naturalment. Una em clava els impertinents, de tortuga. Jo continuo com si res: i és que ningú no deia res! Si ho haguessin dit, si m'haguessin previngut, pregat, que per a alguna cosa serveix la llengua humana, al capdavall! Però callaven... De sobte, i això, us dic, sense cap avís, és a dir, sense el més mínim avís, com si s'hagués tornat boja, la de blau cel clar m'agafa el cigar de la mà i el llença per la finestreta. El tren corria, jo mirava com un enze. Una dona salvatge, una dona salvatge en complet estat de salvatge, plena, alta, rossa, vermella de cara fins i tot una mica massa, amb ulls que em miraven guspirejants. Sense dir una paraula, amb extraordinània gentilesa, amb la més perfecta gentilesa, amb refinamnet per dir-ho així, atanso dos dits al gos llanut, l'agafo delicadament pel clatell i el foto per la finestra darrera el cigar! Només tingué temps de xisclar! El tren continuava corrent....

L'idiota. Fiódor M.Dostoievski